Una ullada ràpida
sobre el naixement del Pop Art

L'aparició del terme Pop Art neix a Gran Bretanya ja que l'origen d'aquesta tendència s'ha de cercar a les reunions que l'Independent Group (IG) celebrava a l'lnstitut of Contemporanean Art (ICA), fundat en 1952. A l'institut es trobaven artistes i crítics per discutir sobre problemes relatius a la ciència actual, la cibernètica, la ciència de la informació, la comunicació de masses, etc. Formaven part de l'IG, entre d'altres els artistes Eduard Paolozzi, Alison i Peter Smithson, Richard Hamilton i els crítics Reyner Banham, Lawrence Alloway i Leslie Fiedler. Aquest grup estava fascinat per la nova cultura popular urbana, i sobretot i per les manifestacions que en aquest sentit es produïen als Estats Units, que pels britànics era una mena de El Dorado de coses bones des de les mitges de nylon als automòbils, les stars, etc.

El Pop Art, abreviatura del terme Popular Art, proposat per Leslie Fiedler i Rayner Banham el 1955, feia referència a un ampli repertori d'imatges proporcionades per un context urbà, com són la publicitat, el cinema, el còmic, les fotonovel·les, el sexe, la moda etc. Lawrence Alloway va encunyar la denominació Pop Art. I és sota aquesta accepció que es coneixerà aquesta tendència. Les discussions celebrades al ICA van preparar el clímax necessari pel llançament del grup de pintors cap a aquesta nova corrent artística, oposada a la tendència informalista, que dominava el mercat aquells anys.

El 1956 van organitzar l'exposició This is tomorrow, en el muntatge de la qual incloïen el mite de la bella i la bèstia (un nou King-Kong personificat per la imatge d'un robot), i la reproducció de la imatge de Marilyn Monroe en I'escena ja tòpica de la pel·lícula La temptació viu al pis de dalt, que ha estat reproduïda a La dona de vermell, i en anuncis de mitges; llaunes de cervesa; elements claus en més d'una obra dels americans Robert Rauschenberg i Jasper Johns. Andy Warhol va dur a la seva màxima serialització una altra beguda: la Coca-Cola. En aquesta exposició Richard Hamilton va presentar l'obra Just whas is that malees today's homes so different, so appealing, en la qual apareixien reflectits el confort, la cultura, el sexe, el poder, el consum, la publicitat, etc., amb una gran carrega irònica i crítica. Tècnicament les obres angleses han estat realitzades amb procediments mixts: collage, dibuix, pintura, aquarel·la, fotos emulsionades, etc.

L'art americà i el seu mercat experimenten un canvi profund durant els anys quaranta i en finalitzar la Segona Guerra Mundial, anys en els que se celebren als EE. UU. exposicions de Pablo Picasso i de Joan Miró, que influeixen de manera decisiva en els pintors de l'anomenada "Escola de Nova York" com Jackson Pollock, Arshile Gorky, Robert Motherwell, etc. Hem d'afegir la presencia d'artistes surrealistes, francesos i espanyols de l'Espanya republicana, de muralistes mexicans, etc. Amb la guerra freda i el desig imperialista dels Estats Units, s'inicia el camí pel futur american way of Iife, que triomfarà plenament als anys seixanta amb el moviment Pop Art, amb Andy Warhol com a principal protagonista.

En EE. UU. els artistes foren descoberts i promocionats per marxants i col·leccionistes, mentre que, els crítics i els teòrics no mostraren a l'època un gran entusiasme per aquest tipus d'obra, arribant a considerar el triomf del Pop Art com un rebuig als principis que volien imposar a l'art americà. Un moviment, el pop, que semblava posar-se en contra de l'informalisme ja que era figuratiu, mentre l'informalisme era majoritàriament abstracte, era més nou i volia expressar la vida americana de manera més real. El pop americà que tindria un reconeixement internacional més ampli, té característiques distintes a nivell tècnic, encara que el repertori iconogràfic giri entorn de temes comuns: els diners, el sexe, el consum, l'star system, etc. Una característica de la producció americana és la distanciació i la fredor amb relació a allò que s'ha representat, que en la producció d'Andy Warhol agafa qualitats paranecròfiles en obres dels retrats de Mao, Marilyn, etc. i que porta a la seva màxima potència en els seus propis autoretrats.

Curiosament no és Warhol el que fa que l'art americà arribi a cotes altes, ja que el Gran Premi de Pintura de la de Venècia de 1964, el guanya Robert Rauschenberg, que és l'artista que donarà carta de ciutadania al Pop Art. L'exposició "Una nous realistes", celebrada el 1962, a la galeria Sidney Janis de New York representa el reconeixement oficial del Pop.

El retorn al realisme a Catalunya

Malgrat la creixent importància de les corrents abstractes, es va reivindicar la corrent realista a mitjans dels anys cinquanta. Com a resposta a l'informalisme i l'art normatiu. Anys en els que la crida a favor del realisme tenen principalment dos noms: Arnau Puig i de Alfonso Sastre. El primer a la seva xerrada del 11 de maig de 1955 al "Club 49" de Barcelona proposa l'adscripció dels artistes a una tasca solidaria i constructiva; proposta que rep el suport de l'escriptor Josep M. Castellet; el segon, escriu una sèrie d'articles en relació al tema, recollits al llibre Anatomía del realismo, en el que es defensa una determinada utilitat de l'art i es demana a l'artista que sigui quelcom més d'un decorador i que contribueixi amb la seva obra a posar de manifest el seu temps, complint d'aquesta manera amb la responsabilitat social que el seu treball exigeix.

El realisme no es concep, donada la situació política social com la 'mimesi' d'un model, sinó com un problema de proximitat a una doble realitat: l'artística i la social. Es veu com una pràctica que va més enllà del naturalisme i que representa la presa de postura políticosocial dels artistes i en les seves variades accepcions suposa un tornar a analitzar els sistemes de llenguatges artístics emmarcats en una tradició, però també, el poder manifestar de forma clara una protesta de tipus social i política, propera a les tesis brechtianes dels anys trenta. Aquesta decisió es reforça amb els models agafats de l'expressionisme -en especial del grup Die Brücke-, de la Nova Objectivitat, de Goya, Picasso, Renau, Arteta, etc. Un tipus de realisme que va ser qualificat per Tomàs Llorens com "realisme intencional".

D'aquest connectar l'obra plàstica amb la realitat política deriva la formació de grups i de moviments entre els quals hem de citar el d'Estampa Popular, que es pot considerar com un moviment realista de caràcter militant que va tenir diferents grups: Madrid (1958), Sevilla (1960). Vizcaya (1962). València (1964), i per últim Catalunya.

Estampa Popular es va crear a Catalunya el 1965, com a seguiment dels grups que s'havien format a Madrid, Sevilla, Còrdova i Bilbao (1960-1964) i a València (1964) . Aquest grup fou ideat com a moviment artístic democràtic, obert a tots, i presentava una alternativa cultural i política. El grup tingué la col·laboració entre d'altres dels escriptors Francesc Vallverdú, Josep M. Castellet i Francesc Candel. Com a precedents vàlids, es poden citar a Catalunya les auques (segles XVIII -XIX), els murals de Xavier Nogués, els cartells de Josep Obiols, les rajoles d'ofici, etc. Tenint presents aquests elements tradicionals, el grup utilitza com a tècnica per a les seves obres el gravat sobre fusta, xilografia i linòleum, que permetia una difusió àmplia i costos baixos, ja que una de les seves intencions era que l'obra arribes al poble, a una majoria de ciutadans com a crit de protesta enfront de la situació política dels moments. La tècnica és un factor determinant, ja que una de les finalitats d'Estampa Popular, era produir obres de baix preu accessibles al gran públic (estudiants, obrers, etc) i també col·laborar solidàriament amb companys empresonats.

Entre els artistes que participaren en aquesta experiència hem de citar entre d'altres els noms de Daniel Argimón, Francesc Artigau, Esther Boix, Roser Bru, Edo, Maria Girona, Josep Grau Carriga, Grimal, Cesc, Josep Guinovart, Joan Hernández Pijuan, Robert Llimós, Carles Mensa, Jordi Morera, Norman Narotzky, Josep Niebla, Jordi Olivares, Albert Ràfols Casamada, Josep Ramis, Gerard Sala, Josep Mª Subirachs, Francesc. Todò, i Esther Xargay. Com veurem molts d'aquests artistes continuaren la seva crítica amb el moviment Pop Art i Nou Realista, d'altres continuaren en la figuració i un altre grup en l'abstracció.

La temàtica era àmplia i fàcilment identificable: la caricaturització d'institucions i personatges, la pau simbolitzada per una coloma -seguint l'exemple picassià-, el nom del treball, la repressió, atacs als EE. UU., ironies sobre la bomba caiguda a Palomares, etc.; sobre aquest últim tema, Josep Guinovart va fer una auca en la que es podia llegir: No hay peligro, Todos cantamos la bomba ye ye, Tierra a la vista. Palomares 1966.

Estampa Popular es va mantenir al marge dels marxants, cosa que provocà la manca de comentaris a la premsa. A les seves exposicions, l'assistència hi fou nombrosa, però els assistents no formaven part de les classes populars i treballadores, sinó que eren estudiants, intel·lectuals i burgesos progressistes, els quals, en part compraven obres perquè anaven signades pels autors. Les mostres es van fer a Galeria Belarte, de Barcelona (1965), a l'Hospitalet de Llobregat (1966), a la Sala Aixelà de Barcelona, a Banyoles (1967), etc.

Aquest grup va fracassar per manca de comprensió; però s'ha de reconèixer la tasca socio-política d'aquells artistes en un moment molt concret de la nostra història, una tasca critica i de denuncia immersa dins l'antifranquisme. Estampa Popular és la història d'un poble, d'uns artistes que volien un canvi, un altre país, fets que molt possiblement encara somien.

Cap a un Pop Art Català

A Espanya donada la situació políticosocial la producció pop no pot ser considerada químicament pura tret d'alguna excepció com pot ser el cas de Carme Aguade, que en un article de Manuel Vázquez Montalbán publicat als anys seixanta a la revista Triunfo afirmava que el seu sifó era l'obra pop més pura. La norma més generalitzada fou que les obres encloguessin un alt contingut de denuncia política emmascarada més d'un cop amb una aparença d'ironia. Com és lògic, hi jugava un paper molt fort la utilització de les lleis de la metàfora, dels contraris, etc. Tècnicament van utilitzar el collage, la pintura, fotos emulsionades a la manera de Warhol, etc. Temàticament donat el cansament vers l'informalisme i l'intent de posar-se à la page va moure uns artistes a impulsar noves formes artístiques i nous temes integrant a l'obra elements de la quotidianitat. En aquest punt s'han de citar només d'artistes nascuts a la dècada dels quaranta, i altres de més grans, com Modest Cuixart, Albert Ràfols Casamada, Daniel Argimon, i Josep Guinovart i el polifacètic Yago Pericot; l'Art Xava al Poble Nou; l'anomenada generació dels seixanta com Francesc Artigau, el tàndem Rafael Bartolozzi / Eduard Arranz Bravo, José Niebla; el grup de Banyoles i artistes gironins; dos úniques dones Carme Aguadè i Amèlia Riera; els anomenats pintors catalans a París Antoni Miralda, Joan Rabascall, Jaume Xifra, així com artistes a cavall entre el pop i l'art conceptual com Silvia Gubern, Jordi Galí, Àngel Jovè, Albert Porta «Zush» i Carlos Pazos.

Són els anys en què apareix la "Nova Cançó Catalana", que inicialment té força influència de França, dels Beattles, els Rolling Stones, de la moda de Mary Quant, d'una mítica pel·lícula Yellow Submarine en la que es condensen moltes imatges que influencien als nostres pintors i de la lectura de l'obra contracultural de Marcuse, de Ginsberg, i de Burroughs. També hem de fer referència a Bocaccio, a la creació en cinema de l'Escola de Barcelona i a una sèrie de galeries que van apostar fort per aquesta nova expressió artística com les desaparegudes sales Adrà, Belarte, Gaspar i René Metrás.

La primera generació

El treball dels anys seixanta d'en Modest Cuixart (Barcelona, 1925) desprès del seu pas pel grup «Dau al Set» i l'informalisme és pot identificar fàcilment amb els postulats de Bertolt Brecht per la seva actitud de sàtira social que evolucionarà des de la pintura matèrica, des de l'informalisme cap a les dones, les nines, que formen part de la seva actitud més Pop, propera al nou dadaisme per la combinació d'objectes reals i pintura matèrica. El 1963 exposà a la galeria René Metrás de Barcelona les obres Nins sense nom i Nines sense nom (1961). Aquests quadres combinaven la pintura informalista més el collage d'unes nines de cartró comprades als Encants, així com una altra obra Post salut (1963) en la que sobre la matèrica superfície enganxa el cos d'una nina petita, sobre d'ella un cap gran que es concetava mitjançant un tub amb una sabata vella, al costat del cap un avió i sobre la superfície una sèrie de lletres grafitti. Aquesta exposició va rebre tot tipus de crítica, no sempre favorables.

Dintre de l'obra matèrica -això gairebé tots els artistes ho van fer- es necessita incorporar elements de l'entorn, doncs ell ho fa amb aquelles nines i altres objectes com caixes de cigarretes, etc. En aquell moment, els anys seixanta, es va necessitar, -i Cuixart n'és un-, servir-se d'elements de la quotidianitat, encastar-los, posar-los dintre de l'obra d'art, par anar cridant l'atenció, ja que aquelles formes no eren vulgars sinó realment constitutives de la sensibilitat.

Josep Guinovart (Barcelona, 1927). Desprès d'una estada a Menorca el 1964, apareix un nou protagonista a la seva pintura: l'objecte popular. Objecte que no hi és tan sols incorporat, sinó que, amb aquest fet, aconsegueix una obra d'integració de les realitats històriques i humanes, de les quals deriven la seva funció i qualitat. Fins a quin punt no es podria parlar de relació amb en Joan Miró?. Aquest mateix any, en una exposició a René Metrás, presenta obres amb elements reals manipulats de forma artesana: roda de bicicleta, llauna de conserva, balancí, bombeta, fusta, agulla de roba, oueres... El collage és fonamental en aquestes obres, ja que el color hi és aplicat desprès de feta la construcció. Una obra important d'aquest moment és Homenatge al pintor de parets (1965), amb elements com: escala, galleda, paret a mig pintar i drap tacat de pintura. Altres obres importants són: El Crist de les glòries (1968). Aquesta nova manera de Guinovart va ser qualificada per alguns com propera al Pop Art. En relació a aquest tema afirmava l'artista en una entrevista: Las relaciones que pudo haber con el pop están separadas por grandes diferencias de concepto. Cuando utilizo elementos cotidianos como puede ser una bombilla o una botella o una ventana, hay una transformación de éstos para llegar a un resultado de globalidad que tienen un fondo un tanto nostálgico, en el que el objeto pierde su sentido estricto. En el Pop americano una botella de Coca-Cola no deja de ser una botella de Coca-Cola. Tampoco es una presencia crítica sino testimonial. Para mi el pop americano es un movimiento Dada sin la fuerza del dada porque no es ninguna exaltación crítica que sirva para romper con el mito artístico de la mitificación. Ponerle bigotes a la Gioconda es simplemente un dato. A mi me sorprende más la actitud de Picabia. La prueba está en las frases, en como reivindica lo no profesional como elemento trascendente para la creatividad... Aquest període es tanca amb una obra emblemàtica Brotxa Bandera (1970), El 1967 inicia de forma clara la seva producció de denuncia política i social, representada per personatges amb la boca oberta, que ensenyen les dents com a símbol d'agressió i violència. En aquests anys, comença la sèrie d'Homenatges com els de: A Picasso (1967), acoblament de materials lligats per draps a un sommier; A Miró (1968), al·legat contra la guerra del Vietnam, etc. En els anys 1969-1970 adopta elements picassians del Gernika i altres procedents del món mironià; exemples vàlids són: Operació retorn (1969) i Opus 70 (1970).

En aquesta època realitzà també obres, en les quals la denuncia es fa via la sàtira i la ironia, com Guillem Tell (1969), Amèrica Llatina (1970), feta amb fibrociment, un material que ja havia utilitzat , però del qual aviat va descobrir les qualitats expressives de l'ondulat. Amb aquest material, el 1971 va fer un altre Homenatge a Picasso.

Daniel Argimon (Barcelona 1929-1996) és un dels artistes informals que més ha investigat al voltant del llenguatge, però que a partir de la dècada dels seixanta s'interessà pels objectes malmesos pel pas del temps o de l'ús i és quan comença a introduir el collage (teles, papers, fotografies, targetes postals, etc.) a la seva producció. Daniel Argimón era un home compromès políticament, que no estava en absolut d'acord amb la societat del seu moment i per això un altre vessant de la seva producció objectual serà treballar sobre objectes trobats i rebutjats com persianes, fustes cremades, ferros, etc. Podem citar entre d'altres obres del 1962 com Persiana, Fusta cremada i Encuny.

Albert Ràfols Casamada (1923). Fa la seva tornada al realisme via la realització de collages de caràcter intimista que exposà al Saló de Maig del 1964, amb la tècnica del collage. En aquestes obres intentava reflectir aspectes de la vida quotidiana, del món corrent, dels mass-media (diaris i revistes); i d'elements com: fotografies, miralls, diaris, timbres, llaunes de tomàquet, instruments de dibuix, capsetes, etc. Imatges en definitiva, del món visual. Obres representatives d'aquest moment són entre d'altres Homenatge a Salvat Papasseit (1964), Crònica familiar (1965), i Homenatge al neoplasticisme (1965). Les obres d'aquest període les podem relacionar amb el neo-dadaisme de Robert Rauschenberg, ja que utilitza tècnica informalista més objectes i collage. El 1969, va fer una nova aportació artística: l'anomenat, per Alexandre Cirici , Art semàntic, en el qual incorporava l'essència del llenguatge seriat, via predibuixos i a través del suggeriment. A partir de 1971, abandonarà gradualment el collage per integrar-se de forma total en el món del color, sense deixar la figuració, que a la seva obra complia una funció referencial i al·lusiva a la realitat. La seva evolució, orientada cap els components semàntics, amb una consciència molt clara de la sobirania del llenguatge per damunt de l'expressió personal, l'ha portat a elaboracions sàvies no sols del signe sinó àdhuc de les formes iconiques, del vocabulari publicitari propi del cartell i de les estructures seriades pròpies de la visió cinematogràfica. Al costat d'aquestes incorporacions, que prenien tanta importància a l'exposició a Ten, el 1968, s'interessava per la incorporació de tècniques industrials de reserves, trepes i atomitzadors, que responen a l'autèntic llenguatge de masses del nostre temps.

Amèlia Riera. Durant els anys setanta el món de la mort, dels cementiris i de les criptes s'amplia amb temes més complexes i pròxims a la crítica social, que és també una crítica a l'opressió classista: temes relatius a l'equipament sanitari públic, des dels quiròfans fins els dipòsits dels morts, el monumentalisme dels panteons i l'altra mort representada per la cadira elèctrica, de 1971, a incloure en la sèrie Sade, d'objectes cruels. Aquest mateix any una mena de cadira elèctrica formada per un moble plegable de clínica amb forces de cames i dispositius elèctrics i cordes, que portava un cartell en el que es llegia: Le llevaron engañado. El enterramiento fue a las doce de la mañana, el día de los Santos Inocentes. Obres sense cap mena de dubte influenciades per la mort i pels moments polítics que es vivien: Procés de Burgos així com les execucions feixistes del moment franquista.

El 1974 realitza "una sèrie d'objectes que denomina "eroticonas", que tenen noms divertits com Martirio, Cesàrea, Librada, Virtudes. Eroticonas resultat de la manipulació de maniquins o de nines turístiques que es presenten nues amb ventall i peineta, cromos al ventre, tatuatges als pits, llaços funeraris, passamaneries, botons elèctrics, endolls, cinturons de castedat, etc. Algunes són de cos sencer, d'altres estan formades per mig cos d'un maniquí. Amèlia Riera les denomina també "divertiments". Algunes porten mitges o mitjons pintats i altres elements de caràcter eròtic, patents de manera indirecta, encara que tendeix a posar de relleu els òrgans sexuals. Són unes obres, que resulten iròniques i sarcàstiques però que són una severa i dura reflexió sobre la condició i manipulació de la dona.

Yago Pericot (1929) el podem considerar com un creador artístic total: dibuixant, pintor i per sobre de tot home de teatre (professor, escenògraf, actor, etc.). El vaig conèixer durant els estudis comuns de Filosofia i Lletres (1968-1970) a la Universitat de Barcelona (ell s'aniria a Psicologia, jo a Història de l'Art) i posteriorment, donada la nostra amistat em va mostrar els quadres que estava fent, a incloure dins d'un pop art molt personal.

La seva primera producció es movia al voltant de l'expressionisme i tenia, com tindrà sempre la seva producció un to autobiogràfic. El 1963 expressava angoixa i compassió envers la situació sociopolítica amb formes que simbolitzaven la maquinària i el territori de la guerra i la presó resultats d'una dictadura i de la situació mundial (Guerra de Vietnam i assassinat de Kennedy entre d'altres), una obra és representativa d'aquests anys Marilyn (1964, oli i collage) en el que crea un nou mot MAR MON i Sis moments de la "jura d'una bandera" (1967), en el que la fina ironia és evident.

El 1971 va pintar una sèrie d'obres dedicades a Mossèn Escrivà de Balaguer, Richard Nixon, i Mao.Tse.Tung en les quals hi conviuen el pop i el cinetisme, la critica àcida i la ironia. Sèrie que continuà amb obres de factura plana i dins del pop com Variacions d'un quadre de Goya (Ferran VII, 1973) i Generalísimo (1980) en les que l'acidesa de la crítica malgrat la distanciació és evident.

L'Art Xava i el Quatremeró de Poble Nou

En aquest apartat, entrem en relació amb l'obra de Gonçal Sobré, qui promogué el 1964, entre altres coses, la creació del Grup Quatremeró.

Gonçal Sobré (1932) és un artista (i, potser més que artista, un personatge) curiós que, al llarg de la vida, ha fet de pastisser, ha estudiat pintura i escenografia, ha organitzat els primers happenings a la ciutat de Barcelona. La intenció de la seva obra és revifar la pràctica artística en un barri popular barceloní (El Poble Nou), i plasmar en les seves pintures de petit format (perquè càpiguen als pisets) els trets i personatges populars. Es presentà el 1965, amb l'exposició Art Xava, a l'Ateneu Barcelonès, i el 1966 organitzà amb altres l'Homenatge a la Bodega Bohèmia, a la Syra, que comptà amb la presencia de El Gran Gilbert. El 1967, va fer el primer happennig a la Sala Sant Martí, al Poble Nou; i, a partir del 1968, presentà les seves obres amb l'anagrama TCNI (Totalitat de Cuadros de Necessitats Inexcusables). Ann Birdwhisle el caracteritzà com a creador d'utopies i de religions, així com a defensor de causes perdudes. Una obra significativa és la sèrie El santet, conjunt de 50 obres, en les quals recollí la figura del sant en un tríptic vertical, a més de quadres que contextualitzaven el món del personatge.

Al Poble Nou es creà, el 1964, el grup Quatremeró, format per quatre pintors que, com els deu del Decameró, fugien (segons paraules de Maria Aurèlia Capmany) de la pesta d'avui: La vulgaritat, el tant-se-me'n-fotisme, l'adormir-se davant de la televisió i de l'amarga desesperació de la impotència. Les obres de l'Engràcia Casas, Joan Casas, Gonçal Sobré i Cecília Vidal es poden considerar realistes i recollidores d'aspectes populars del nostre poble i la seva gent.

La generació dels seixanta

Francesc Artigau, formava part amb Armand Cardona Torrandell i Carles Mensa del grup Crònica de la Realitat, conjuntament amb l'Equip Crònica. El grup es presentà amb motiu de l'exposició celebrada al Col.legi d'Arquitectes de Catalunya, el juny de 1965. Aquesta data constitueix, per ella mateixa, el moment més alt del moviment Estampa Popular i, en certa manera, es pot afirmar que Crònica de la Realitat era la crítica pictòrica de forma sarcàstica i irònica d'una societat.

Francesc Artigau (1940) es mostra al llarg de la seva activitat, en una trajectòria relacionada amb el pop i la nova figuració. És un gran dibuixant i colorista, i s observable, al llarg de les seves etapes, com sobresurt en cada una d'aquestes característiques. Pinta la realitat de forma directa i, en ocasions, arriba a inventar-la. És un cronista fidel de la dimensió social i urbana en el nivell de la quotidianitat en un to irònic en més d'una ocasió. A les obres presentades el 1965, hi mostrava l'alta societat, caricaturitzada de forma agressiva i sarcàstica; una crítica que, amb el temps, suavitzaria.

Eduard Arranz Bravo (1941) i Rafael Bartolozzi (1943) artistes procedents de l'Escola de Belles Arts on van tenir com a professor i desprès com a mentor a Rafael Santos Torroella, artistes que amb altres companys com Robert Llimós, Jordi Olivares, Francesc Artigau, Pere Puiggros i d'altres lluitaven contra l'academicisme, sense formar un grup i sense manifests. El no- grup va fer una primera exposició col·lectiva al febrer de 1962 al Club Universitari de Barcelona i posteriorment entre novembre i desembre del mateix any, en una exposició a l'Ateneu barceloní.

La col·laboració entre tots dos artistes comença al 1967 i, entre la seva obra artística cal destacar els murals realitzats per altres edificis com les actuacions que es remunten a 1974 a la fàbrica Tipel de Parets del Vallès, així com d'altres actuacions posteriors a edificis de l'illa de Mallorca com la Casa de Camilo José Cela i, un edifici a la platja de Magalluf i el 1978 realitzen un mural pictòric de grans dimensions que decora la façana de l'edifici de l'Auditori de la Societat Cultural "La Barcarola", antiga seu del Centre Internacional de Fotografia de Barcelona. Representen en el mural, dins de 19 grans fotografies de grup, 78 retrats dels fotògrafs més coneguts, així com dels grans impulsors del camp fotogràfic, des del capdavanter Nicéphore Niépce fins a artistes dels nostres dies. Els retrats estan pintats en gris, negre i blanc, acompanyats per grans taques de color vermell.

El mural de 2.000 metres de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès fou encarregada per l'Isidor Prenafeta i la decoració es va basar en motius orgànics amb formes sinuoses i allargades com budells així com altres motius més festius, que recorden formes industrials com tubs i xemeneies. El fons és generalment rosa, que dona al conjunt l'aspecte d'un pastís de maduixes. Hi ha també els colors blau, verd, vermell, taronja. I morat. A les façanes laterals hi ha pintats uns arbres com a una rèplica irònica al paisatge, ja que la fàbrica és visible des de l'autopista.

El visitant abans d'entrar a la fàbrica per una caixa cúbica ha de passar al costat d'uns tendres xais de mida natural, que el saluden i que denuncien la seva situació, ja que es tracta d'una fàbrica d'assaonat de pells. Les parets interiors estan decorades amb màquines, camions i, fins i tot, samarretes de l'equip de futbol.

Aquesta obra va tenir problemes ja que va ser denunciada al Ministerio de Obras Públicas per la societat Autopistas del Mediterráneo, ja que segons la seva opinió la lluminositat i color podia afectar als vianants de la mateixa. El Ministerio va desestimar la denúncia, i curiosament pocs anys més tard, aquesta companya organitzava el concurs d'escultures per l'autopista.

L'objecte i la màquina

A partir de 1961, hi ha una inclusió de l'objecte (industrial o no) i la màquina en les obres d'art i en les exposicions. El 1961, la Sala Gaspar organitza la mostra "El Objeto", amb la participació de S. Aulestia, J. Claret, Comelles, M. Martí, C. Planell, J. M. Subirachs, J. J. Tharrats i J. Vilacasas, i edita el catàleg 3 de O Figura, amb text de Rafael Santos Torroella.

El grup Presència 63. El 10 d'octubre de 1963, a la Casa de la Vila Vella, en el Museu Arqueològic del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, el Grup Presencia 63 format per Jeroni Moner, Jordi Gimferrer, Antoni Mercader i Lluís Güell, va presentar obres que incorporaven el món industrial i els objectes. Joan Brossa escriví el text del catàleg Idea reforçada posteriorment per la celebració, el 1964, a Barcelona, de la mostra Machines, celebrada a la sala Lleonart (el catàleg, un text de Joan Brossa), i per la música d'Homs, J. M. Mestres Cuadreny, A. Stockhausen i Eimert, el dia de la inauguració. Hi participaren: Joan Escribà, Jordi Huguet, Jordi Galí, Camprubí i Antoni Mercader. El conjunt de màquines inútils, fotografies i collages representà una novetat important. Una visió de la màquina i l'objecte que acostava els seus realitzadors a l'obra duchampiana per una banda i al món de la poesia visual per l'altra. Aquest interès per l'objecte veuria reflectits els seus fruits a l'exposició Art i Objecte celebrada a la Fundació Miró el 1976.

Lluís Güell (Banyoles, 1945) Als vint anys, el 1964, l'impacte del pop art, que triomfava a Nova York el 1962 i el 1963, el situava en una regió semblant a la de Rauschenberg, pel fet de barrejar el collage amb taques i degotalls d'origen informalista. És el tipus de pintura que presenta l'abril de 1964 a la històrica exposició Machines de la Sala Lleonart, amb el domini de les noves icones -els negres i les noies de la revista Elle- i l'evocació gràfica del liberty. És amb aquest tipus de pintura que va guanyar el Premi de Granollers. Aquest mateix any crea uns relleus de ferralla a l'Hotel Armar de Platja d'Aro i va presentar un paisatge industrial a la Sala Municipal de Girona amb gerro i vidre.

El 1965 va participar al "Saló Internacional de l'Esport" que se celebrava al Saló Nàutic amb una bicicleta que es va considerar desconcertant, i que va desaparèixer, manifestant-se sobre aquesta obra i fet el diari Tele-Express.

El màxim escàndol va esclatar el mateix any, quan a l'exposició "Art al carrer" va fer un muntatge a la llibreria Les Voltes, encarregat per Jaume Lores. L'obra va ser censurada per catalanista i blasfema ( hi havia una estàtua que pensaren que era una ofensa a La Puríssima, paraules en castellà taxades i al seu costat la traducció al català, cossos de maniquins, una camisa, etc.). Lores arriba a un acord amb el governador civil, que la va permetre durant 24 hores.

El 1967 presenta a Mataró al bar Snack Novoa el muntatge Derrota de Samotràcia o Victoria pírrica de Coca-Cola, amb subproductes del tèxtil, ampolles sospeses del sostre i capses amb coca-cola. I aquest mateix any exposà a la Casa de Cultura de Girona Un negre ferit de bala, la figura d'un negre estirat sobre una fusta amb la boca embossada i lligat de peus i mans.

El 1967 s'afegiria a "Estampa Popular" i més endavant col·laborà amb "Els Joglars" sense deixar de crear muntatges, que posen de relleu la seva capacitat com a creador i com a crític d'una societat.

Altres artistes de Girona són Francesc Torres Monso, autor de jardins d'escultures dins l'òrbita del Pop; Narcís Comadira, veritable poeta de la imatge, Pere Noguera que comença fent obres de caràcter objectual i desprès sense deixar la realitat ha anat per altres camins, i Enric Ansesa i Quim Corominas amb una producció amb forta càrrega política.

Catalans a París

S'inclouen en aquest apartat els només d'Antoni Miralda, Joan Rabascall i Jaume Xifrà, que s'iniciaren en la pràctica artística a la capital de França, però sense perdre mai els contactes amb Catalunya.

Antoni Miralda (Terrassa, 1942) es fa conèixer com artista a Granollers, el 1963, on era (segons A. Cirici) gràcies a la seva obra, la primera vegada en què es veia la tècnica fotogràfica utilitzada no pas com a collage, sinó com a tècnica pictòrica. Miralda, qui des de 1962 residí a París, inicia una obra de gran originalitat: la sèrie "Soldats-saldats", basada en la utilització de figuretes de soldats de plàstic blancs, que manipulà de forma metafòrica en relació a actituds humanes: Soldats-saldats eren una àcida crítica al militarisme i a la violència. Amb Benet Rossell va realitzar la pel·lícula La cumparsita (de 30 minuts de durada), que explica les peripècies d'una estàtua, que és un soldat blanc, de volum gegantí, a la recerca d'un emplaçament que no troba. L'aplicació d'aquests soldats a pastissos despertà el seu interès pels materials comestibles i, conjuntament amb Dorothee Selz, inicià l'anomenat Art comestible (menjars i begudes tenyits per a festes, happenings i exposicions).

Joan Rabascall (1935) treballà principalment amb la imatge quotidiana transmesa pels mass-media. El llenguatge i el missatge de la ideologia dominant són descontextualitzats per aquest artista, en aïllar imatges fotogràfiques que amplia sobre la tela i provoca en l'espectador una lectura crítica. Entre 1964 i 1965 treballà collages, amb una influencia informalista que anul·lava la informació pel seu esteticisme. Posteriorment realitzà fotomuntatges de gran duresa. El 1974, va fer la sèrie Kultur, amb la qual presentava imatges aïllades ambigües, que es determinaven per l'elecció i contextualització duta a terme per l'artista.

Jaume Xifra (1934) forma, amb els dos anteriors, el tercet de pintors catalans a París, on resideix des de 1961. De primer estudià art a Aix de Provença, i després ho feu a París. En la seva obra, hi té un paper important el joc, entès com a reproducció de situacions clau en la vida psicològica de l'individu, així com l'organització de festes, rituals i cerimonials plenament metafòrics.

Els artistes entre el pop i cap el conceptual

Jordi Galí (1944) forma part d'una generació que malgrat el seu origen burgès aprèn a veure en els objectes reals una clau per a comprendre la vida interior de l'home i en opinió d'Alexandre Cirici representa el sector cultural més influït per la cultura dels Estats Units, per la doctrina de Burroughs i l'Eros i civilització de Marcuse, el teatre de Le Roy Jones i la poesia de Ginsberg. Després d'un moment pop, on utilitza el collage, entra en una semàntica que treballa amb semiòtiques, i surt de l'esquizofrènia de l'avantguarda per cercar la salvació en la vulgaritat.

El 1965 introdueix a la seva producció els ratllats, grafismes plens d'ironia, que simbolitzen moltes coses: la corbata del burgès, samarretes de futbolistes, etc. Època en la que comença un interès per la baixa cultura, apropant-se estilísticament a l'obra de Jim Dine i Claes Oldenburg. El 1966, exposa al Col·legi d'Arquitectes i a la Galeria René Metrás una sèrie d'obres en les que continua el tema dels ratllats, incorporant un de nou, el de la cossificació de la dona, presentada amb roba interior com si fos un objecte de mercaderia o de publicitat, un element més de la societat de consum, Amb aquesta actitud s'acosta als artistes Roy Lichtenstein i Andy Warhol, que veuen al creador com un home que tria imatges del seu entorn, imatges fabricades d'ús comú i decideix donar-les-hi un nou destí. És evident en aquesta postura la influència no solament del pop sinó també dels ready-made de Marcel Duchamp. Com Lichtenstein no dubtarà en utilitzar l'spray i com Warhol aprofitar imatges de cartells de cinema.

Sílvia Gubern (1941) va guanyar el Premi Ramon Rogent el 1964, que suposa un reconeixement important per l'artista. En aquells anys estava interessada pel pop anglès i emprava en els seus quadres elements de diferents llenguatges visuals i de signes procedents dels "mass-media" mostrant un caràcter industrial com els punts i els ratllats. Utilitzava una factura plana que Cirici va qualificar de volgudament impersonal. Posteriorment treballà sobre vidre, obres que, exposaria l'any 1973 a la sala Vinçon de Barcelona. Treball sobre vidre, que havia emprat Wassili Kandinski a l'època del "Blaue reiter" i que també havia estat utilitzat en el món publicitari.

Albert Porta (1946), va tenir el seu primer estudi amb en Jordi Galí i un dia, segons les seves pròpies paraules, va ser detingut per la policia i internat al frenopàtic en el que un company de nom Armando, que s'inventava paraules i noms, el va anomenar Zush. Un artista que davant la problemàtica difícil d'una societat inhumana, opta pel replegament cap a les vivències individuals; les reminiscències d'infant, i el joc dels desigs, el nutritiu, l'eròtic i el psicodèlic, sovint barrejats.

Antoni Padrós (1937), a partir d'una pintura il·lustrativa i literària reelabora, de fet, el llenguatge d'una il·lustració americana actual. Són imatges àcides de gran mordacitat procedents del camp de la publicitat i del cinema com les obres amb la Marilyn Monroe i la Rita Hayworth, imatges procedents de models americans, que el tracta seguint models de l'anomenat art psicodèlic així com dels artistes anglesos Anthony Donaldson, Allen Jones, i Peter Phillips. Pintura la seva de gran onterès, que va deixar per a dedicar-se al cinema underground, especialitat en la que té un reconeixement internacional.

Àngel Jové (1940) va formar amb Jordi Galí, Silvia Gubern, Antoni Llena i Albert Porta una mena de família d'artistes que volien innovar i renovar el món artístic , una família que es va disgregar, per seguir cada artista el seu camí, sense perdre l'amistat que els havia unit i fet companys de viatge. En la producció d'Àngel Jove dels anys 1966-67 estan presents en opinió de Manuel Vázquez Montalbán; Tápies, el pop i l'art pobre , anys en els que la seva obra incideix sobre certa avantguarda i obre portes cap a la comprensió del camp i els conceptes de Cultura i Sub-cultura. Per l'Àngel Jové, preocupat per la significació del seu ofici, ser pintor és una actitud davant la vida i les coses que ens envolten, i que possiblement aquesta actitud és el més important, més que les obres mateixes que en són la conseqüència. Desprès d'escriure el llibre Flor de Paret volia canviar i inicia un nou camí en el que descobreix un tema nou que l'obsessionava : les copes inflades de les balustrades i decideix utilitzar aquest motiu com a nou tema per a la seva pintura. El 1968 va exposar a la Sala Gaspar al costat de Sílvia Gubern, de Padrós i de Segimon, la sèrie de balustres feta amb un estil impersonal, distanciat i amb tintes planes que l'acostava a realitzacions de l'americà Roy Lichtenstein. Un fet a destacar d'aquest artista dins del Pop Art és la seva faceta de dissenyador de portades de llibres (Anagrama, Lumen, Tusquets) que el situen de ple en la tendència pop i neo-figurativa.

La sèrie de Carlos Pazos "Voy a hacer de mi una estrella", que es va esposar a la Sala Vinçon, el 1976, consta de 21 fotografies. En blanc i negre, en les que l'artista suplanta a figures de l'star system des de Rodolfo Valentino, Marlon Brando i Sean Connery, en un exercici impecable de pose, maquillatge, interiorisme, vestuari i il·luminació, resolt com un performer, amb una maquilladora i un fotògraf.

La sèrie va produir crítiques positives però també el rebuig dels més radicals del moviment conceptual que la consideraren frívola i narcisista, sense adonar-se del distanciament irònic, que la mateixa tenia.

Alexandre Cirici va escriure que era interessant des del punt de vista de la imatge, en particular el tema del star system i que la base del seu treball estava molt relacionada amb el que els alemanys denominen Ich Kunst, sense ser-ho, ja que no es presenta ell, sinó fotografies. Jo mateixa feia referència a una moda retro, a una ironia i desafiament de personatges decadents. També relacionava aquesta sèrie amb els artistes Luciano Castelli i Walter Pfeiffer, que havien participat a la darrera Bienal de París.

Sèrie en definitiva que es mou en el terreny de l'ambigüitat i que sense cap mena de dubte era una posició intel·ligent i desafiant que podem comparar amb el llibre de José Niebla Besame Mucho, en la que el pintor es presenta com acompanyant d'actrius en escenes de diverses pel·lícules.

A manera de cloenda

Tota l'activitat succintament narrada es desenvolupà als anys seixanta, uns anys amb Estat d'excepció, amb corredisses per unes Rambles barcelonines que eren, malgrat la situació, un foro de llibertat on podies trobar des d'un meravellós artista desaparegut com era Ocaña a un cantant com Sisa o celebrar a les galeries de Consell de Cent els vuitanta anys de Joan Miró.

També eren anys de germanor i potser, influïts pel naixement del moviment hippi i les lectures de Marcuse, Borroughs i Ginsberg, i també d'amor i assistència a concerts com el dels Rolling Stones i altres grups. Tot això ha passat, i ara ens queda el record i les amistats, que sempre tindran un toc especial, un no se sap què. I a nivell artístic, resta l'obra d'uns artistes, dels quals podrem veure unes mostres a l'actual exposició, uns artistes que posteriorment prendrien camins diferents cap el món del conceptual i instal·lacions, el món universitari i de l'empresa, però sempre els hi restarà el record, i les vivències dels anys seixanta.